Toc-toc, hi ha algun projecte?
Gener i febrer són la mort! M’encanta l’hivern, però el principi d’any és costerut i es fa llarg. No només arriben els cobraments anuals (l’assegurança del cotxe, del pis i de responsabilitat civil) també és un desert per moltes empreses i, per la part que em toca, de moltes treballadores autònomes.
Jo treballo sobretot en B2B, és a dir, els meus clients són empreses i aquests mesos es troben tancant l’any anterior, revisant pressupostos i planejant en què volen gastar els calés, és com una pausa de reflexió: quins projectes tiren endavant i quins cancel·len.
Per mi, doncs, que desenvolupo projectes de comunicació, és una vall: no hi ha res, més que temps «lliure» per reflexionar sobre el meu treball, pensar que potser hauria de deixar això i buscar una oferta d’assalariat, que m’arruïnaré i no podré pagar el lloguer. És una espiral al pou perillosa.
Aprofitem el temps
I què faig? De moment omplir el temps amb màrqueting propi. Ordenar els arxius, preparar els números (una mica com fan les empreses), publicar a totes les xarxes socials, renovar i actualitzar la pàgina web… I preparar pressupostos, perquè sembla que a febrer la cosa és comença a reactivar a poc a poc i comencen a trucar per projectes superinteressants (prometo que s’escriu així, m’ho ha dit el Softcatalà) que tenen en ment, que motiven moltíssim, però el pressupost del qual rebrà desenes de modificacions i serà acceptat d’aquí a uns mesos.
Però no ens deprimim. Quan no tinc clar què faré amb ma vida, miro aquesta gràfica i omplo l’Excel de previsió d’ingressos i em quedo més tranquil. És important mantenir la ment ocupada fent coses, i no només publicitat, hi ha moltes formes de conèixer nous clients! Però d’això en parlaré en un altre article.
També m’he posat a estudiar un grau universitari: Comunicació a la UOC. Potser no calia anar tan lluny per mantenir la ment ocupada, però sempre m’ha encantat estudiar i el món de la comunicació m’atrau cada cop més.
Reflexió final
I recordeu, els autònoms no som enemics, ni tan sols els del mateix sector. La precarietat és comuna i compartir coneixements i esforç ens beneficia a tots i totes. I ara, a treballar.